Sempre ens quedarà en Joan Solà

No és per casualitat que Joan Solà és un dels nostres lingüistes més prestigiosos i admirats. I en una època en què la llengua catalana continua amenaçada i instrumentalitzada per molts i diversos enemics, sempre ens queda el recurs de recórrer a les seves paraules. Per això és tan recomenable la lectura de "Plantem cara", una selecció d'un centenar i mig d'articles que Joan Solà ha publicat a l'Avui .

El guanyador del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes no ha deixat mai de lluitar per dignificar la nostra llengua. La seva tenacitat l'ha convertit en un dels referents imprescindibles de la nostra cultura. I és que, malgrat els problemes i els motius per patir per la salut del català, sempre ens quedarà en Joan Solà.

Contes bàrbars? Contes severs

Després del remarcable talent exhibit en els vuitanta-cinc relats de "Tràilers", el manresà Joan Esculies proposa a "Contes bàrbars" set narracions més llargues en què planteja històries quotidianes escrites amb una prosa llunyana que convida el lector a la reflexió sobre les frustracions que pot generar la societat en què vivim.

Després de llegir-los, però, l'adjectiu bàrbar no m'hi acaba d'encaixar, perquè no es tracta de relats cruels o violents. Més aviat diria que Esculies ens ofereix set contes severs, freds, implacables, inquietants i, per què no dir-ho, també un xic irregulars. Històries relacionades amb la immigració, la insatisfacció, els somnis irrealitzables, l'aïllament i la manca -per defecte o per excés- de comunicació. Històries fetes més per fer pensar que per distreure.

Jesús M. Tibau: "Una sortida digna" i desenfadada

Escriure sobre la mort no és gaire original. Però escriure contes relacionats amb la mort amb l’estil de Jesús M. Tibau és, si més no, un exercici saludable. Tant per a l’autor com per al lector. En el seu quart recull de relats, aquest conegut blocaire posa el seu peculiar sentit de l’humor al servei d’unes històries i d’uns personatges que potser no fan morir de riure, però que si tenen alguna cosa en comú és que ens demostren que això de la mort no és una cosa tan seriosa com sembla.
El protagonista d’un dels relats considera que la seva mort és un fet de transcendència relativa. I aquesta consideració és la clau de l’èxit global de la fórmula de Tibau, que amb una prosa senzilla i eficaç, aconsegueix donar una sortida digna i desenfadada a bona part dels neguits que ens genera la mort i tot el que l’envolta.
Capítol apart mereix el darrer conte del recull, que és també el més llarg. A “Viananys” l’enginy i l’humor de Tibau cedeixen el protagonisme a d’altres punts forts de la seva capacitat narrativa i esprem l’ànima de poeta per arrodonir una història plena de sensibilitat que esdevé un punt final romàntic a un llibre força distret.

"Una sortida digna" ha estat editat per Cossetània Edicions.

Dues opinions molt recomanables

Molt sovint no comparteixo ni el fons ni la forma de les opinions de Pilar Rahola. Aquesta setmana, però, li he llegit a La Vanguardia un article especialment recomanable sobre el tema de la laïcitat, arran de la proposta de canviar la denominació de vacances de Nadal i de Setmana Santa per vacances d'hivern i de primavera. Per això em permeto de publicar-ne l'enllaç.

D'altra banda, també us recomano la lectura d'un altre article que he trobat especialment encertat. Es tracta de l'opinió d'Ernest Folch publicada a l'Avui en relació amb el doblatge al català que preveu el projecte de llei del cinema. El podeu llegir clicant aquí.

Fan de "El gran dictat"

L'horari d'emissió és francament millorable, però tot i això em declaro fan de "El gran dictat", el nou espai de TV3 que compleix el doble objectiu d'entretenir i ajudar-nos a destrossar una miqueta menys el català.

La mecànica és àgil i senzilla i el presentador hi sap donar el to just, amb un estil particular i, sobretot, amb una veu que ja li fa la meitat de la feina.

L'exemple del famós "Pasapalabra" ja havia demostrat que la llengua no sempre resulta avorrida i fins i tot pot servir per fer un producte televisiu atractiu per a l'audiència. I si ho fan les televisions privades espanyoles, a Catalunya és gairebé un deure que la tele pública aposti per espais d'aquesta mena. En qualsevol cas, aquest cop sembla que han encertat la fórmula.

"La solitud dels nombres primers", una eficàcia demolidora

Vaig començar a llegir "La solitud els nombres primers" amb l'entusiasme que m'encomanaven tots els comentaris que n'havia rebut. Però de seguida em vaig adonar que l'estil de Paolo Giordano tenia alguna cosa que em neguitejava. El llibre, francament, està molt ben escrit, però això no sempre significa que el lector disfruti. En aquest cas, més aviat pateix. Pateix per la crueltat amb què l'autor tracta els personatges i li acaba suplicant que els faci una mica més normals i menys asocials; més capaços d'estimar, de deixar-se estimar i de deixar de comportar-se com un parell de nombres primers bessons, d'aquells que estan de costat, més ben dit, quasi de costat, perquè entre ells sempre hi ha un nombre parell que els impedeix tocar-se realment.

Paolo Giordano té una capacitat narrativa molt eficaç. La pega és que es tracta d'una eficàcia demolidora. Escriu bé, molt bé. Però els seu protagonistes ho passen malament, molt malament.

Bellprat: al poble petit hi ha la bona fira del llibre

De la mateixa manera que en el pot petit hi ha la bona confitura, també pot resultar que en un poble petit hi hagi una gran idea per promocionar la literatura. És el cas de Bellprat, que enguany ha celebrat ja la segona edició d'una festa carregada de bons motius per visitar-la. Bellprat, Vila del Llibre, és molt més que una bona excusa per descobrir aquest municipi de l'Anoia. És, sobretot, una petita gran festa de la literatura. Només cal fer un cop d'ull al programa d'activitats, variat i atractiu, i només cal constatar l'entusiasme amb què els visitants trien i remenen entre els diferents estands de la mostra de llibres vells. Si hi afegim la possibilitat de saludar escriptors de casa nostra, com Màrius Serra, resulta evident que cal felicitar els Amics de Bellprat per aquesta iniciativa. Tot i que no hi hem pogut estar tota l'estona que hauríem volgut, la visita val la pena.