18.10.08

Tres de tretze



Em costa trobar la paraula exacta per descriure la impressió que vaig tenir en llegir "La pell freda". Em falten adjectius. Però l'admiració per l'estil d'Albert Sánchez Piñol convertia gairebé en obligació la lectura del seu nou llibre de relats, gènere pel qual sempre he sentit una especial predilecció. I la veritat és que no m'ha decebut. Són tretze petites dosis dels sorprenents escenaris i personatges que defineixen l'univers literari de l'autor.
Hi ha una mica de tot. Homes que vénen de la Lluna, protagonistes amb braços d'elefant... Però després d'haver-los llegit tots, jo destacaria tres dels tretze contes. Són precisament tres de les històries amb menor presència de personatges fantàstics, tret d'un armari amb poders extraordinaris. Es tracta de "La llei de la selva" i, sobretot, de "Mai no compris xurros en diumenge" i "Només digues si encara m'estimes". Unes històries que enganxen, més que per la seva originalitat de la trama, per la potència literària amb què han estat escrites. Elles soles justifiquen l'èxit de tot el llibre.
En el taller de contes hem constatat que algunes de les tretze peces de Sánchez Piñol no segueixen fil per randa el manual del bon relat que s'ensenya en els cursos d'escriptura creativa. Però no hi fa res. El seu estil personal i intransferible converteix "Tretze tristos tràngols" en un recull recomanable per a qualsevol lector mínimament inquiet.

2 comentaris:

Cesc ha dit...

Quan vulguis i puguis deixa-me'l. A mi em va encantar la pell freda i espero amb ànsia poder llegir aquest llibre!!!

Apa-li

jomateixa ha dit...

Aquest escriptor em produeix sentiments contradictoris, els seus llibres m'enganxen, però quan els acabo em queda una sensació estranya, i no pas del tot satisfactòria. Així i tot vaig llegir també el llibre de contes i alguns em semblen genials, altres els anul·laria, però suposo que per hi haurà algú que trauria els que jo deixo i a l'inversa, per això hi son els gustos no...