No sé quina cara hauria posat el besavi de Mayor Oreja, però per a mi va ser tot un plaer veure la facilitat i la natauralitat amb què Pep Guardiola va respondre preguntes en català, en castellà, en anglès i en italià durant la roda de premsa posterior a la històrica final de Roma. Per a determinades mentalitats, un entrenador poliglota deu semblar una cosa provinciana, però jo vaig tenir la sensació d'estar escoltant algú que, a banda de les seves evidents virtuts futbolístiques, és un exemple de modernitat, de capacitat intel·lectual i d'adaptació a una realitat dinàmica i plural.
En l'altre extrem, en el mateix escenari hi havia un president de govern autodenominat progressista, però incapaç de mantenir una conversa en anglès amb les autoritats europees amb qui compartia llotja o de felicitar el president o el capità del Barça en català, malgrat que es tracta d'una de les llengües de l'estat que presideix.
En qualsevol cas, el missatge que transmet l'equip de Guardiola és intel·ligible fins i tot per al més aferrissat monolingüe, perquè el Barça d'aquesta temporada dóna lliçons en un idioma universal: el de l'excel·lència.
2 comentaris:
Totalment d'acord.
En Pep ha vist món i ha sabut aprofitar l'experiència de jugar fora per aprendre els idiomes (i oblidar-los).
Cal recordar que en Pujol i en Maragall també eren políglotes. La grandesa del país es mesura per la capacitat dels seus habitants d'adaptar-se i d'entendre el món.
Defensar el català no és anar contra el castellà, sinó a favor de la pluralitat lingüística. A casa només parlem català, però vull que els meus fills també dominin el castellà, l'anglès i, si pot ser, alguna altra llengua (francès, àrab, etc). Comparar les habilitats lingüístiques de Pujol o Maragall amb les de Zapatero o Aznar és una bona manera de comparar dues maneres de veure el món.
Publica un comentari a l'entrada