El suplent

Ja he complert. He arribat puntual, han posat una creueta al costat del meu nom i, en constatar que no em necessitaven, he pogut tornar de seguida cap a casa. En un primer moment tot plegat et sembla absurd i consideres que això de ser suplent (primer suplent) en una mesa electoral és una ximple pèrdua de temps, perquè, tant si tens pensat votar com si no, aquest diumenge t'has de llevar molt d'hora (avui, segur que més d'hora que el Guardiola), fer acte de presència i tocar el dos. Ni tan sols no pots votar, aprofitant que ja ets allà. Però el cas és que quan sents la frase "ja pots marxar" t'envaeix una immensa sensació d'alliberament; fins i tot una absurda felicitat. Et sap greu pels qui s'han de quedar, però no pots negar la satisfacció que et produeix que hagin vingut tots i que tu puguis fotre el camp. Potser per això, en arribar a casa, amb son però desvetllat, em ve de gust rellegir "La primera pedra", aquella novel·la de Sergi Pàmies que explica la història d'un lampista que juga a futbol en un equip en què mai és titular, i és amant d'una dona casada, i que assumeix la seva condició de suplent no sols en l'àmbit esportiu, sinó també  en el familiar, en el laboral i en el sentimental. I és que, ben mirat, el suplent en una mesa electoral i en moltes altres situacions quotidianes pot tenir molts més avantatges que el titular. Indiscutible.