Ara que ja s'han acabat els Jocs, em vénen al cap algunes reflexions que m'afanyo a compartir abans que la calor estiuenca les esvaeixi.
-La primera és que l'esperit fundacional del marquès de Coubertin, segons el qual, l'important és participar, ha passat a millor vida. Quedar-se sense medalla és un fracàs absolut i, per tant, tot s'hi val: des de deixar-se guanyar partits per evitar rivals perillosos fins a ocultar a una esportista la malaltia o la mort dels seus éssers estimats per no esguerrar la seva preparació. També són significatius els habituals comentaris dels encarregats de les retransmissions, desitjant la desqualificació, la caiguda o el defalliment dels rivals per afavorir les opcions dels esportistes propis. Els periodistes de TVE ens n'han ofert una antologia.
-Tots els països participants passen olímpicament de la consigna de no barrejar l'esport i la política. Els Jocs Olímpics són política pura. Una manera trivial però efectiva d'enaltir els corresponents valors nacionals. Per això sempre hi ha una bandera a punt, segons després d'acabar qualsevol competició, per embolcallar els guanyadors, convertits automàticament en herois nacionals.
-Aquesta febre nacionalista, de la qual no estic gens segur que Catalunya se'n salvi el dia que pugui tenir delegació olímpica, em resulta especialment curiosa en comprovar l'alt percentatge d'esportistes que participen sota una bandera que no es correspon amb la del seu país de naixement, sinó que, per motius ben diversos, s'han "nacionalitzat" (quin verb, oi?. ¿Quants casos com els del català Àlex Fàbregas hi deu haver d'esportistes que en cap moment juguen pensant que ho fan pel seu país i que simplement juguen amb l'equip amb què els toca jugar, al marge dels seus sentiments?
-I els balanços? Tot és sempre relatiu i l'ampolla olímpica també es pot veure mig plena o mig buida. Només algunes xifres. Espanya ha aconseguit disset medalles, una menys que fa quatre anys. Tres han estat d'or (dues menys que a Pequín); per tant, Usain Bolt ha guanyat, ell solet, tantes medalles d'or com tota la delegació espanyola junta.
-Els catalans ens consolem comptant com a 'pròpies' 8 d'aquestes 17 medalles. I és que ja se sap que ni no es conforma és perquè no vol.
I si tot plegat us avorreix o no hi esteu d'acord, la solució és ben fàcil: passeu olímpicament del que acabeu de llegir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada