2.2.08

Enterrar una llengua



Llegeixo al diari que la setmana passada va morir a Alaska Marie Smith Jones, una dona de 89 anys que tenia el trist privilegi de ser l'última parlant de l'eyak, una llengua que durant segles va ser utilitzada pel aborígens d'aquella zona. Dubto que algú es prengués la molèstia de publicar una esquela en record de l'eyak i tampoc sé si la senyora Smith va merèixer alguna nota necrològica (evidentment escrita en un altre idioma), però el cas és que, tal com suggeria el titular del reportatge, aquesta dona i la seva llengua les van enterrar juntes. Tot i que, ben mirat, l'eyak ja era un cadàver lingüístic des del dia que la senyora Smith es va quedar sense ningú amb qui comunicar-s'hi. Fins i tot hi ha algun cas en què una llengua ha mort amb la desaparició del seu avantpenúltim parlant. El diari explicava, per exemple, que les dues úniques persones mexicanes que encara parlaven una variant de l'idioma zoque van deixar de dirigir-se la paraula després d'una baralla.


És una història trista però que, per desgràcia, no reflecteix un fet aïllat. Segons l'estadística, la setmana que ve morirà, en algun altre punt del planeta, l'últim parlant d'un altre idioma. Perquè en qüestió de llengües també manen els números: els experts tenen assumit que aquest segle desapareixerà el 50% dels 6.000 idiomes que hi ha al món. I afegeixen que actualment el 96% de la població mundial es comunica utilitzant només el 4% de les llengües que existeixen.


El procés que du a la desaparició d'un idioma no té mai una única causa, però en el fons l'únic que passa sempre és que, senzillament, hi ha una llengua gran que s'acaba menjant una llengua petita.


Casualment (o no) el mateix dia llegeixo també a la premsa que el PP proposa suprimir la immersió lingüística. Algú pot pensar que això és sumar cigrons i rodes d'autobús. Però no són pocs els filòlegs que vaticinen que el català serà un dels 3.000 idiomes que desapareixeran durant els propers cent anys. Potser és un missatge massa apocalíptic, però és indubtable que mantenir-la com a llengua vehicular de l'ensenyament és una mesura insuficient però necessària per evitar la mort de la llengua catalana. Deixar que el català i el castellà convisquin lliurement en una presumpta igualtat d'oportunitats seria una manera d'afavorir que d'aquí unes dècades algun diari hagués de comentar la mort de l'últim parlant de la llengua pròpia de Catalunya que encara quedava viu a –posem per cas- una masia de Sant Jaume de Frontanyà. Amb esquela o sense.

2 comentaris:

lamardecuento ha dit...

Estic de revisió "ronaldina", però aviat t'envio una proposta. Crec que aquest tema també ens pot donar per fer un dels contes. Ja sé que no t'ha quedat com volies, però al menys és informatiu i amé.

Tonet ha dit...

El pitjor de la por és que propicia l'aparició d'allò que la suscita.

No-sé-qui.