La literatura o -més ben dit, l’activitat editorial- acostuma a ser una cosa molt més previsible que un partit del Barça. Per aquest motiu la victòria inapel·lable de Carlos Ruiz Zafón en les llistes dels llibres més venuts per sant Jordi no ha sorprès ningú. Era un u fix en la travessa. Però la mateixa contundència de l’èxit d’El juego del ángel fa que el descomunal desplegament mediàtic de promoció perpetrat per l’editoria Planeta hagi generat una curiosa reacció entre molts lectors fidels de l’escriptor que més exemplars va signar aquest dimecres.
Per a molta gent, entre els quals m’incloc, el record de la lectura de La sombra del viento era un motiu més que suficient per esperar amb candeletes la publicació d’aquesta nova novel·la de Zafón. És a dir, que sense tanta exhibició de màrqueting hauríem comprat el llibre igualment i, a més, ens hauríem estalviat una certa sensació de ràbia per estar contribuint, d’alguna manera, a justificar aquesta desmesurada campanya publicitària..
El millor element de promoció d’El juego del ángel és la prosa de Zafón. Per això tota la parafernàlia que s’ha muntat al voltant de la seva publicació el pot haver convertit paradoxalment en un llibre antipàtic. La novel·la hauria triomfat igualment per mèrits propis. Per tant, no calia donar-li tant avantatge. En el moment de comprar aquest llibre molts admiradors d’aquest gran seguidor han tingut una experiència similar a la que podrien tenir, per exemple, els seguidors de Fernando Alonso en veure’l guanyar una gran premi pilotant un Ferrari i gaudint, a més a més, d’una volta d’avantatge sobre la resta de rivals. Imagineu-vos també l’eufòria que podria sentir l’afecció d’un equip que guanya la final de la Copa d’Europa si en el llançament de la tanda de penals els seus jugadors xuten a una porteria sense porter. Tothom vol guanyar, però no cal abusar.
En qualsevol cas, per als responsables de l’editorial segur que el nombre d’exemplars venuts i els diners ingressats per aquest concepte avalen plenament la decisió de dut a terme aquesta extraordinària campanya de llançament. No podran saber mai quants llibres menys haurien venut sense aquesta inversió prèvia, ni falta que els fa. Cal rendir-se a l’evidència i constatar que una cosa és parlar de literatura i una altra ben diferent és parlar del negoci editorial. Per això no som pocs els qui aquests dies encetarem la lectura d’El juego del ángel delerosos de llegir la nova novel·la de Ruiz Zafón, malgrat que l’hagin convertit en un simple producte comercial.
Per a molta gent, entre els quals m’incloc, el record de la lectura de La sombra del viento era un motiu més que suficient per esperar amb candeletes la publicació d’aquesta nova novel·la de Zafón. És a dir, que sense tanta exhibició de màrqueting hauríem comprat el llibre igualment i, a més, ens hauríem estalviat una certa sensació de ràbia per estar contribuint, d’alguna manera, a justificar aquesta desmesurada campanya publicitària..
El millor element de promoció d’El juego del ángel és la prosa de Zafón. Per això tota la parafernàlia que s’ha muntat al voltant de la seva publicació el pot haver convertit paradoxalment en un llibre antipàtic. La novel·la hauria triomfat igualment per mèrits propis. Per tant, no calia donar-li tant avantatge. En el moment de comprar aquest llibre molts admiradors d’aquest gran seguidor han tingut una experiència similar a la que podrien tenir, per exemple, els seguidors de Fernando Alonso en veure’l guanyar una gran premi pilotant un Ferrari i gaudint, a més a més, d’una volta d’avantatge sobre la resta de rivals. Imagineu-vos també l’eufòria que podria sentir l’afecció d’un equip que guanya la final de la Copa d’Europa si en el llançament de la tanda de penals els seus jugadors xuten a una porteria sense porter. Tothom vol guanyar, però no cal abusar.
En qualsevol cas, per als responsables de l’editorial segur que el nombre d’exemplars venuts i els diners ingressats per aquest concepte avalen plenament la decisió de dut a terme aquesta extraordinària campanya de llançament. No podran saber mai quants llibres menys haurien venut sense aquesta inversió prèvia, ni falta que els fa. Cal rendir-se a l’evidència i constatar que una cosa és parlar de literatura i una altra ben diferent és parlar del negoci editorial. Per això no som pocs els qui aquests dies encetarem la lectura d’El juego del ángel delerosos de llegir la nova novel·la de Ruiz Zafón, malgrat que l’hagin convertit en un simple producte comercial.
2 comentaris:
Hola,
Està molt bé això que dius sobre la sobrera publicitat que s'ha fet del nou llibre de Carlos Ruiz Zafón. Estic d'acord que no calia tanta pompa. Jo també me l'hauria comprat igualment. De fet ja estic quasi a la meitat del llibre i m'està distraient molt, tant com el primer.
El que no tinc tan clar és si la prosa del señor Zafón és tan gran com la pinten. A veure, estic dubtosa, a moments penso que escriu d'una manera massa plana, com si qui ens expliqués la història fos una veu en off (cosa que és lícita). Penso que potser li falta relleu, una personalitat literària més definida, alguna cosa que quan ens arribessin unes pàgines de l'autor ja sapiguessim de quin escriptor es tracta. No ho sé, només és la meva humil opinió i un intent de ser crítica amb algú que ja està consolidat.
D'altra banda, crec que precisament aquesta manera d'escriure tan planera i accesible, que no demana que ens aturem a reflexionar o ens enamorem d'una manera de dir les coses, facilita que els seus llibres arribin a un nombrós públic. Es evident que quasi mai he vist a tanta gent llegir "La sombra del viento" tot anant amb metro o autobús.
Ara bé, resistirà la seva prosa el pas del temps? I em refereixo a molt de temps. Serà un escriptor recordat o només un fenomen de masses?
Son preguntes que em faig però de tota manera, confesso que el llibre m'ho està fent passar molt bé i que si el llegeixo a la mateixa velocitat, amb dos dies me l'acabo.
No dubto pas que "El juego del ángel" serà el llibre més llegit tot anant en metro o autobús.
Hola Marta,
Encara no he pogut començar a llegir "El juego del ángel", així que no en puc opinar. Però el record de "La sombra del viento" em fa creure que Zafón pot combinar els dos elements: és un producte comercial convertit en fenomen de masses i, alhora, és un escriptor amb capacitat per captivar el lector.
Crec que és un cas molt difererent, per exemple, al de Dan Brown. "El codi Da Vinci" va ser rècord de vendes, però literàriament era molt pobre. En canvi, acceptant que potser encara no té el plus de personalitat literària que tu reclames, Zafón demostra tenir prou recursos. En qualsevol cas, quan hagi llegit aquest nou llibre podré parlar amb més coneixement de causa.
Publica un comentari a l'entrada