La direcció de Regió7 ha anunciat la unificació de les seves dues edicions com una mena de punt i seguit, un moviment per agafar embranzida. Es tracta, tanmateix, del final d’una fase que deixa un espai en blanc, en una decisió amb què el diari prosseguirà la seva trajectòria, consolidat com a referent indiscutible en l’àmbit de la comunicació a la Catalunya central, i mantindrà, si bé reduïda substancialment, la seva presència a l’Anoia. Després d’haver provat mil i una tàctiques, amb més o menys habilitat, ara opta per un canvi d’estratègia. Res a dir. El temps, com sempre, ja farà de jutge.
Per als lectors fidels –que n’hi ha-, el perill evident és que no es tracti d’una fusió, sinó d’una absorció en què l’edició gran es menja literalment la petita. En qualsevol cas, per al panorama informatiu d’aquesta comarca, el canvi suposa inevitablement un punt i apart que tanca un llarg capítol en la història de la premsa local, ja que es perd l’únic mitjà escrit que arribava diàriament al quiosc dedicat específicament a aquest territori. I en la mateixa operació el Diari d’Igualada, que per als seus redactors i lectors ha estat un setmanari amb entitat pròpia i no un simple suplement del Regió7 del divendres, escriu aquesta setmana el seu punt i final. Modèstia a part, i amb tots els seus defectes, l’Anoia el trobarà a faltar. I, lamentablement, el signe de puntuació més benèvol per definir ara mateix el futur d’aquesta històrica capçalera és una interrogant de grans dimensions.
Potser per això en aquest darrer número m’agradaria obrir i tancar un simbòlic parèntesi d’agraïment per incloure-hi el nom de totes les persones que d’una manera o altra han contribuït a fer possible i digna aquesta aventura periodística. Tots hi hem deixat pèl. La llista és prou llarga perquè sigui impossible reproduir-la en aquest espai. I per aquest motiu és, també, una llista gratificant.
Però sí bé la desaparició d’un mitjà de comunicació és o hauria de ser sempre una mala notícia, una part gens menyspreable de la societat anoienca acull el desmantellament del diari amb indiferència i amb un silenci prou eloqüent. Per tot plegat, després de catorze anys, permeteu-me acabar aquest article amb tres punts suspensius. No per expressar sorpresa, sinó més aviat dubte, reflexió, tristesa...
Per als lectors fidels –que n’hi ha-, el perill evident és que no es tracti d’una fusió, sinó d’una absorció en què l’edició gran es menja literalment la petita. En qualsevol cas, per al panorama informatiu d’aquesta comarca, el canvi suposa inevitablement un punt i apart que tanca un llarg capítol en la història de la premsa local, ja que es perd l’únic mitjà escrit que arribava diàriament al quiosc dedicat específicament a aquest territori. I en la mateixa operació el Diari d’Igualada, que per als seus redactors i lectors ha estat un setmanari amb entitat pròpia i no un simple suplement del Regió7 del divendres, escriu aquesta setmana el seu punt i final. Modèstia a part, i amb tots els seus defectes, l’Anoia el trobarà a faltar. I, lamentablement, el signe de puntuació més benèvol per definir ara mateix el futur d’aquesta històrica capçalera és una interrogant de grans dimensions.
Potser per això en aquest darrer número m’agradaria obrir i tancar un simbòlic parèntesi d’agraïment per incloure-hi el nom de totes les persones que d’una manera o altra han contribuït a fer possible i digna aquesta aventura periodística. Tots hi hem deixat pèl. La llista és prou llarga perquè sigui impossible reproduir-la en aquest espai. I per aquest motiu és, també, una llista gratificant.
Però sí bé la desaparició d’un mitjà de comunicació és o hauria de ser sempre una mala notícia, una part gens menyspreable de la societat anoienca acull el desmantellament del diari amb indiferència i amb un silenci prou eloqüent. Per tot plegat, després de catorze anys, permeteu-me acabar aquest article amb tres punts suspensius. No per expressar sorpresa, sinó més aviat dubte, reflexió, tristesa...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada