L’estat espanyol se situa a la cua en el rànquing de capacitat lingüística a la Unió Europea. La notícia pot provocar moltes coses, però no sorpresa. Només cal veure el vergonyant espectacle del president del govern acompanyat sempre d’un intèrpret o decorat amb un aparell de traducció simultània en qualsevol esdeveniment o cita internacional. Ni tan sols s’ho va poder estalviar en una cita tan breu i alhora transcendent com els dos minuts de glòria que li va concedir el plenipotenciari Barack Obama. Una imatge, certament, lamentable.
Si estem d’acord que al president de la Generalitat cal exigir-li el nivell C de català, també hauria de ser indispensable que qualsevol aspirant a presidir el govern de l’estat acredités uns coneixements suficients de, si més no, l’anglès.
Sigui com sigui, el cas és que Espanya té un problema amb els idiomes. D’entrada, no s’accepta com l’estat plurilingüe que és. I això comporta, per exemple, que els dos principals partits polítics no es ruboritzin en veure la presidenta del parlament basc usant auriculars per entendre les intervencions dels diputats que parlen en la llengua pròpia i cooficial d’Euskadi. És la mateixa lògica que els fa venir arcades només d’imaginar-se l’ús habitual del català al Congrés, malgrat que després, per compromís i sense convicció, el demanin al Parlament Europeu.
La pluralitat lingüística és una riquesa, però Espanya ho redueix a un problema. L’idioma castellà és molt important, però no té l’exclusiva. Ni aquí, ni encara menys a Europa i al món. Però com que això no s’accepta, el resultat és que a la cua del rànquing continental de capacitat lingüística hi trobem Espanya, un estat que algú ha definit amb encert com el país on la gent es passa tota la vida estudiant anglès. Parlar-lo ja és una altra cosa.
Si estem d’acord que al president de la Generalitat cal exigir-li el nivell C de català, també hauria de ser indispensable que qualsevol aspirant a presidir el govern de l’estat acredités uns coneixements suficients de, si més no, l’anglès.
Sigui com sigui, el cas és que Espanya té un problema amb els idiomes. D’entrada, no s’accepta com l’estat plurilingüe que és. I això comporta, per exemple, que els dos principals partits polítics no es ruboritzin en veure la presidenta del parlament basc usant auriculars per entendre les intervencions dels diputats que parlen en la llengua pròpia i cooficial d’Euskadi. És la mateixa lògica que els fa venir arcades només d’imaginar-se l’ús habitual del català al Congrés, malgrat que després, per compromís i sense convicció, el demanin al Parlament Europeu.
La pluralitat lingüística és una riquesa, però Espanya ho redueix a un problema. L’idioma castellà és molt important, però no té l’exclusiva. Ni aquí, ni encara menys a Europa i al món. Però com que això no s’accepta, el resultat és que a la cua del rànquing continental de capacitat lingüística hi trobem Espanya, un estat que algú ha definit amb encert com el país on la gent es passa tota la vida estudiant anglès. Parlar-lo ja és una altra cosa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada