Vaig començar a llegir "La solitud els nombres primers" amb l'entusiasme que m'encomanaven tots els comentaris que n'havia rebut. Però de seguida em vaig adonar que l'estil de Paolo Giordano tenia alguna cosa que em neguitejava. El llibre, francament, està molt ben escrit, però això no sempre significa que el lector disfruti. En aquest cas, més aviat pateix. Pateix per la crueltat amb què l'autor tracta els personatges i li acaba suplicant que els faci una mica més normals i menys asocials; més capaços d'estimar, de deixar-se estimar i de deixar de comportar-se com un parell de nombres primers bessons, d'aquells que estan de costat, més ben dit, quasi de costat, perquè entre ells sempre hi ha un nombre parell que els impedeix tocar-se realment.Paolo Giordano té una capacitat narrativa molt eficaç. La pega és que es tracta d'una eficàcia demolidora. Escriu bé, molt bé. Però els seu protagonistes ho passen malament, molt malament.
2 comentaris:
Ufff... a mi em queden 20 pàgines per acabar-lo i no sóc capaç! El principi està molt bé, però cap al final francament m'ha avorrit força, no sé a tu. Es fa repetitiu, i, com bé dius, és molt dur amb els personatges, molt cruel.
Potser un dia d'il·luminació me l'acabaré de llegir, tot i que no em ve gens de gust, la veritat.
No és un llibre que recomanaria. Està molt ben escrit, però amb això no n'hi ha prou. Per vint pàgines pots fer un últim esforç, però...
Hi ha llibres que t'atrapen i no els pots abandonar. Aquest no seria el cas, certament.
Publica un comentari a l'entrada