Adéu, Lola, i moltes gràcies

El dia ja era molt fred, però la notícia del teu adéu em va glaçar l’ànima.
En Ferran Torrent va escriure que no hi ha un adéu definitiu que no vagi precedit d'un silenci previ per part del qui se'n va, però en el teu cas no ha estat ben bé així. No fa pas tants dies encara em vas enviar un missatge: estaves contenta per la meva novel·la i tenies moltes ganes de llegir-la. I així és com et recordo, com una persona que sempre tenia moltes ganes de fer coses. De fet, si algú em demana que li defineixi mots com vitalitat o entusiasme, encara ara , els dono l’adreça del teu blog.
Recordo que ens vam conèixer en un curs d’escriptura autobiogràfica. Jo feia de professor, però eres tu qui, amb la teva actitud, em donaves cada dia una lliçó de vida. Eren els dies en què vas decidir compartir les cròniques del teu món. I quan vam tractar el tema de l’autoretrat en vas fer un que et va agradar tant que el vas penjar al perfil del blog. Des de llavors ha estat una delícia visitar-lo de tant en tant i llegir-hi els teus reportatges, comentaris de llibres, crítiques de pel·lícules, impressions sobre espectacles diversos, contes i microcontes i moltes coses més.
Aquesta tardor et vas inscriure també al curs d’escriptura creativa. Em quedo amb la il·lusió dels primers dies, quan encara vas poder venir, disposada, com sempre i malgrat tot, a aprendre.
A nosaltres ens vas ensenyar a tenir sempre moltes ganes de fer coses. Jo avui tinc moltes ganes de dir-te que em sento afortunat d’haver-te conegut. Adéu, Lola i gràcies per haver compartit les cròniques del teu món amb nosaltres. Mostrant-nos el teu món ens has permès conèixer el teu esperit.