La sala de socis de l’Ateneu Igualadí es va omplir de gom a gom dissabte amb motiu de la presentació de la novel·la Olor de gas, de Pep Elias. L’encarregada de conduir l’acte, la professora universitària Laura Borràs, va iniciar la seva intervenció amb una referència a un conte de Quim Monzó en què un personatge menja lletres per apreciar els secrets de la tipografia i que esdevé una metàfora que permet entendre per què alguns textos es tornen tan fàcils de digerir, com aquest d’Elias, i d’altres es masteguen molt i són indigeribles.
A partir d’aquí va anar exposant els ingredients d’aquesta obra, guanyadora de l’edició d’enguany del Premi de Novel·la Breu Ciutat de Mollerussa i editada per Pagès Editors. Borràs va anar donant pistes sobre les claus d’un argument singular, ja que explica la història d’un home que accepta protagonitzar la primera expedició humana a Mart sense ni tan sols tenir garantit el bitllet de tornada: “Com aconsegueix l’autor que el nostre interès com a lectors no decaigui? Ben simplement: pel que constitueix la màgia de la literatura, la fascinació pel relat que no significa la fascinació per una història (tot i que la història acostuma a ser clau), sinó que sobretot vol dir la fascinació pel com es narra, pel que es diu i per com es diu”.
En aquest sentit, Laura Borràs destaca que “A Olor de gas el Pep Elias ens manté enganxats al relat a partir de tres elements fonamentals: els tocs d’humor, la sornegueria que travessa tota l’obra i que els qui el coneixem sabem que forma part de la seva mirada irònica i lúcida sobre la realitat, que de vegades necessita d’un toc d’humor per mitigar-ne els efectes. La lògica periodística que impregna el seu estil, i deu ser la conseqüència lògica d’haver practicat el periodisme com a professió durant tants anys. I, finalment, la ficció mateixa, la seva raó de ser: la reivindicació del plaer de contar una història, partint del més estrictament quotidià”.
Atès aquest bon debut com a novel·lista, Laura Borràs va valorar com a esplèndides les perspectives de Pep Elias com a escriptor i va recomanar ferventment als lectors que “abandonin la Terra per uns instants i es concedeixin una estona deliciosa, quasi com si es fessin un auto-regal, per llegir aquesta novel·la. El seu autor està dominat per l’obsessió de narrar i, a les seves mans, com passa amb els bons narradors, la matèria més insignificants es converteix en argument. La restà depèn de la tècnica i la imaginació. I això és el que desprèn Olor de gas”.
Borràs va afegir que “la novel·la de Pep Elias no sona gens a marciana. És molt terrestre” i va afirmar que es tracta d’una “novel·la que ens atrapa, que es llegeix d’una tirada perquè està ben narrada, ben dosificada, com l’artifici literari que és”.
L’acte va cloure amb la intervenció de l’autor. Pep Elias va explicar el procés que l’havia dut a escriure aquesta història, concebuda originalment com a conte, però que de seguida va adquirir dimensions novel·lesques, fet que va aprofitar per comentar les diferències de ritme narratiu entre ambdós gèneres, que va comparar respectivament amb una cursa de 100 metres i una marató.
L’autor també va explicar que el títol de la novel·la és una expressió literal que va protagonitzar fa molts anys una anècdota personal que apareix adequadament adaptada en aquesta obra, i va acabar la seva intervenció agraint al jurat del Premi de Novel·la Breu Ciutat de Mollerussa que apostés per la seva història.
A partir d’aquí va anar exposant els ingredients d’aquesta obra, guanyadora de l’edició d’enguany del Premi de Novel·la Breu Ciutat de Mollerussa i editada per Pagès Editors. Borràs va anar donant pistes sobre les claus d’un argument singular, ja que explica la història d’un home que accepta protagonitzar la primera expedició humana a Mart sense ni tan sols tenir garantit el bitllet de tornada: “Com aconsegueix l’autor que el nostre interès com a lectors no decaigui? Ben simplement: pel que constitueix la màgia de la literatura, la fascinació pel relat que no significa la fascinació per una història (tot i que la història acostuma a ser clau), sinó que sobretot vol dir la fascinació pel com es narra, pel que es diu i per com es diu”.
En aquest sentit, Laura Borràs destaca que “A Olor de gas el Pep Elias ens manté enganxats al relat a partir de tres elements fonamentals: els tocs d’humor, la sornegueria que travessa tota l’obra i que els qui el coneixem sabem que forma part de la seva mirada irònica i lúcida sobre la realitat, que de vegades necessita d’un toc d’humor per mitigar-ne els efectes. La lògica periodística que impregna el seu estil, i deu ser la conseqüència lògica d’haver practicat el periodisme com a professió durant tants anys. I, finalment, la ficció mateixa, la seva raó de ser: la reivindicació del plaer de contar una història, partint del més estrictament quotidià”.
Atès aquest bon debut com a novel·lista, Laura Borràs va valorar com a esplèndides les perspectives de Pep Elias com a escriptor i va recomanar ferventment als lectors que “abandonin la Terra per uns instants i es concedeixin una estona deliciosa, quasi com si es fessin un auto-regal, per llegir aquesta novel·la. El seu autor està dominat per l’obsessió de narrar i, a les seves mans, com passa amb els bons narradors, la matèria més insignificants es converteix en argument. La restà depèn de la tècnica i la imaginació. I això és el que desprèn Olor de gas”.
Borràs va afegir que “la novel·la de Pep Elias no sona gens a marciana. És molt terrestre” i va afirmar que es tracta d’una “novel·la que ens atrapa, que es llegeix d’una tirada perquè està ben narrada, ben dosificada, com l’artifici literari que és”.
L’acte va cloure amb la intervenció de l’autor. Pep Elias va explicar el procés que l’havia dut a escriure aquesta història, concebuda originalment com a conte, però que de seguida va adquirir dimensions novel·lesques, fet que va aprofitar per comentar les diferències de ritme narratiu entre ambdós gèneres, que va comparar respectivament amb una cursa de 100 metres i una marató.
L’autor també va explicar que el títol de la novel·la és una expressió literal que va protagonitzar fa molts anys una anècdota personal que apareix adequadament adaptada en aquesta obra, i va acabar la seva intervenció agraint al jurat del Premi de Novel·la Breu Ciutat de Mollerussa que apostés per la seva història.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada