Segones parts que sí són bones

La lectura de La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina m'ha confirmat que, malgrat el tòpics, hi ha segones parts que sí poden ser bones. De fet, la sensació que he tingut és molt similar a la que em va provocar Els homes que no estimaven les dones, primer lliurament de la triologia de Millennium. El resum, bàsicament, és que m'ha sabut greu acabar el llbre, perquè ara trobo a faltar les estones que he passat llegint sense trobar el moment de deixar-ho estar.

Stieg Larsson torna a demostrar en aquest segon volum la seva capacitat per anar lligant en una sola trama moltes i diverses històries que s'interrelacionen amb una eficàcia molt meritòria. Potser és cert que en algun passatge concret l'exuberància de detalls trenca el ritme trepidant de l'acció. Però és un petit defecte que queda compensat per una força narrativa que col·lecciona adeptes arreu del món. Com a mostra d'aquest fenomen Larsson, només cal dir que a Facebook ja fa dies que es va crear un grup d'admiradors de la Lisbeth Salander, que en aquesta segona part de la història s'erigeix com a protagonista indiscutible. No cal dir que em compto afegit entre els seus seguidors i entre els fidels lectors d'Stieg Larsson, a qui el destí ha negat el privilegi de disfrutar del seu èxit internacional.