27.9.12

Escric perquè, quan era molt jove, vaig llegir Pere Calders



Tot un honor haver participat en la taula rodona sobre el relleu en l'escriptura de Pere Calders, amb Laura Borràs, Joan Pinyol i David Vila, al Palau de la Virreina de Barcelona. També ens va acompanyar la néta de l'autor, Diana Coromines. Va ser, penso, una tertúlia força entretinguda.
La veritat és que vull agrair la invitació a participar en aquest acte. Per tant, agraeixo públicament a la Laura Borràs, la immillorable comissària de l'Any Literari Sales, Calders, Tísner, per donar-me aquesta oportunitat.
Però penso que també tinc l’obligació de donar-li les gràcies a en Pere Calders, perquè penso que, d’alguna manera, si m’he dedicat a escriure, que és el que d’alguna manera justifica la meva presència en aquesta taula rodona, és per culpa o gràcies a Pere Calders.
I miraré d’explicar-ho molt ràpidament. Jo de petit no somiava ser astronauta, però tampoc escriptor. Més aviat tenia vocació de periodista. I a casa, tot i que el meu pare guardava –i guarda, encara- molts papers i tenia molts llibres, n’hi havia pocs que fossin obres de narrativa. El meu pare llegeix molt, però llegeix molt poca literatura. Per tant, al despatx que tenia al pis on vivíem quan era petit no era fàcil trobar novel·les o reculls de contes. Però la providència va fer que un d’aquests pocs llibres que voltaven per casa fos aquest: Tots els contes de Pere Calders, concretament un exemplar de la segona edició, que es va fer l’any 1973.
No recordo exactament quants anys tenia quan el vaig llegir per primer cop. Però ja sabeu que Pere Calders era una persona més aviat discreta i, sense fer soroll, quan vaig llegir les seves històries, podríem dir que ell i la seva manera d’explicar-les va entrar en el meu interior. I van entrar per quedar-s’hi. De manera que, malgrat que hi ha d’altres libres i d’altres autors que també hi tenen part de culpa o part de mèrit, és evident que sóc escriptor o escrividor perquè quan era molt jove vaig llegir Pere Calders.