Rellegint "Cien años de soledad"

"Las estirpes condenadas a cien años de soledad no tenían una segunda oportunidad sobre la tierra". Acabo de llegir aquesta frase, que és la que tanca la novel·la de Gabriel García Márquez i que diuen que per assaborir-la completament cal llegir tres cops a la vida: quan ets adolescent, quan ets adult i quan ets vell. No recordo exactament les sensacions que em va produir la primera lectura, només recordo que em va fascinar; de fet, va ser una de les obres que em va captivar, fins al punt que si després m'he dedicat a escriure ha estat, entre altres coses, perquè vaig llegir "Cien años de soledad".

Per tant, jo sí que he donat una segona oportunitat a la nissaga Buendía i m'ha confirmat que les seves desventures van permetre compondre una obra mestra de la literatura distribuïda entre set generacions condemnades a la soledat i atrapades sense remei entre la realitat i la ficció.
Potser perquè no la recordava en absolut, aquest cop m'ha fascinat especialment la figura del sabio catalán, que a més de sentenciar que "toda primavera antigua es irrecuperable", ens adverteix en l'última frase que se li va sentir pronunciar que "el mundo habrá acabado de joderse el día en que los hombres viajen en primera clase y la literatura en el vagón de carga".

Tot just acabo de tancar el llibre i, malgrat que no hi he estat mai, ja començo a enyorar el poble de Macondo. Gràcies a les bones estones que m'han proporcionat els seus habitants, s'han guanyat a pols una tercera oportunitat; així que em proposo fer la tercera lectura si un dia arribo a vell.